Regina de Peramola (Oliana)

Ens llevem tard, però ens dóna temps per anar a fer una ferrada i estrenar material nou: el meu dissipador i l'arnés de l'Albert. Tenim molt clar que volem fer la via ferrada d'Oliana que cap dels dos l'ha fet sencera. Traiem la informació de la web Deandar que és una bona guia de vies ferrades, us deixo l'enllaç per si la voleu consultar.

A l'aparcament només hi ha un parell de cotxes, millor. No fa molt bon dia, els núvols corren i sembla que hagi de ploure en un moment o altre. Primer caminem uns 20 minutets, on ens comencem a treure roba... fa xafogor. A l'inici de la ferrada hi ha dues noies que s'estan preparant, però ens deixen passar. Millor! Comencem a pujar escaletes, al davant nostre veiem que hi ha 3 nois no molt lleugerets que no paren de tirar-nos pedres... No ens agrada massa i intentem avançar-los, amb la sort que a un d'ells li cau les ulleres de sol a prop meu. Les recullo i les-hi dono amb l'excusa d'avançar-nos, aleshores... a partir d'aquí, tenim tota la via ferrada per nosaltres! :D

part de la roca per on es passeja la via ferrada Regina

inici de la ferrada amb el pantà a sota, està ben ple d'aigua!

el pont tibetà

no és molt alt ni molt prim, però fa impressió

les escales continuen amunt

fan un bon garbuix aquestes escales!

:)

El pas més difícil de tota la via ferrada és el Pas de la Fe, diuen que els nens no el poden fer perquè no hi arriben. Vaig estar una mica nerviosa durant tota la ferrada fins que no vaig passar aquest pas, em va anar d'un pèl. Si sou baixets o curts de cames, cal que us estireu al màxim!!!

preparant-me pel Pas de la Fe

I ara què?

un impuls i cap a l'altra banda!

És una via ferrada bonica, amb bones vistes del pantà d'Oliana. No és difícil i ni cansa perquè les escales estan molt a prop. El pas delicat, pel meu gust, és aquest Pas de la Fe... però, per un cama-llargues no li suposarà cap mena d'esforç.

vistes des de dalt de tot

La baixada és d'1 hora ben bona, es fa pesadeta perquè la part bonica i divertida és la de pujada... com sol passar en les ferrades. És una bona opció per matar un mig matí o una mitja tarda, ja que en 3 horetes es fa.

Fi de temporada: Maladeta (3308 m)

La pista de la Besurta ja està oberta i ho tenim molt bé per marxar el divendres a la tarda... olé! Arribem a Benasc a l'hora de sopar i a les 12 de la nit ja estem ben aparcats al pla de la Besurta, entremig d'altres furgos. No ens sorprenem de que hi hagi tanta gent, sempre hi ha multitud en aquesta zona del Pirineu... no ho entenc gaire perquè no és un dels llocs més bells del Pirineu, almenys pel meu gust.
A les 7 del matí del dissabte ja estem a punt, però un guarda urbà ens fa parar per baixar el sostre de la furgo ja que no es pot acampar aquí. És a dir: una furgo aparcada, està bé. Però, una furgo aparcada amb el sostre aixecat, representa que està acampada i no està bé. Cal que preneu nota, si no voleu que us multin! Li donem les gràcies per avisar-nos i no multar-nos. Tot seguit, ens posem en fila amb la resta de la gent que va amunt.

track de la ruta

La neu arriba fins a baix de la Besurta, però sembla "xapuxes". De seguida ens calcem els esquís i tirem amunt, anem de cara a la idea perquè fa molta calor. L'aire és càlid i sembla que la temperatura és força alta per l'hora que és. No parem massa i em vaig deprimint a mesura que va passant l'estona, veig massa marró al terra... el blanc està molt amunt, això vol dir que la temporada d'esquí s'està acabant. Snif, snif! Arribem al punt on la majoria de gent es desvia per anar al Portillón i Aneto. L'Albert i jo seguim recte en direcció a la Maladeta que la tenim just al davant. Veiem molta gent, potser massa, al corredor de Rimaya i decidim fer un petit descans per introduir calories al nostre cos. Els núvols passen força de pressa, però no hi ha risc de tempesta... tot i així, no estic gaire tranquil·la. No m'agraden aquests núvols grisots.

núvols que ens acompanyen

Ja es veu la Maladeta al fons amb el seu corredor

Seguim amunt, ens calcem els grampons just a sota del corredor i pugem amb el piolet a la mà. Després, camimen fins al cim on de seguida plou i les vistes del voltant no sónc gaire boniques. Tot i així, podem veure l'Aneto tacada per la ruta dels pelegrins. Estic contenta: m'he estrenat, per fi, a la Maladeta!!! Foto i avall.

A&A amb l'Aneto al fons

Abans de treure les pells apurem fins a la part més alta que podem, així tindrem més baixada per esquiar. Fem un altre mos mentre deixem que passin els núvols grisots i surti el sol. Ara sí, cap avall! Oh, decepció: la neu està pastosa i frena els esquís. Quina punyeta! Descobreixo que la "neu marrona" és mooolt més esquiable que la "neu blanca-pastosa"! Doncs, cap a les ratlles marrones!

Al cap de 5 hores d'haver sortit ja estem a la furgo i fa mooolta calor. Ens canviem, fem un bon dinar i ens premiem l'últim dia de temporada d'esquí de muntanya amb un bon gelat a Benasc. Ara sí que és hora de dir adéu a la neu... Tot i així, ha sigut una temporada força bona!

Ordino!

Després d'un Bastiments que ens ha deixat un bon gust a la boca, ara toca provar a Andorra. Quedem amb l'Òscar i l'Uri per esmorzar mentre decidim el destí del dia: un Tristaina. La previsió del temps no és bona, però a Ordino tot queda a prop i no hi ha problema.
Mentre ens preparem, l'Uri ens diu que s'ha deixat les pells a casa... mecatxís! Tot i així, sortim des de l'aparcament de dalt de l'estació d'esquí i comencem a foquejar, excepte l'Uri que camina. El ritme és de tortuga mil·lenària, ja que l'Uri s'enfonsa força.

Tristaina està molt pelat, però la banda esquerra de l'estació encara hi ha un bon paquet de neu. Canviem de rumb i girem en direcció al Cataperdís o al pic d'Arinsal. Hi ha gent, però la sensació és de que estem sols. L'Uri va molt lent, al final el deixem enrere amb la seva música i seguim al nostre ritme. Pugem per la ruta normal que va al pic d'Arinsal, però al coll fem via cap al Cataperdís que hem vist una possible baixada xula encara per estrenar. Veiem que hi ha un grupet de gent descansant, ens espavilem per ser els primers a baixar i... fiu, fiu, fiuuuuu! Quina neu!!! I nevant, encara és més emocionant!

quanta neu!

ja tenim una bona baixadeta per estrenar!

L'Òscar gaudint de les vistes i agafant aire per baixar!

A baix, busquem l'Uri i el veiem a mitja pujada de l'Arinsal. Està descansant, però diu que vol arribar fins a dalt i baixar d'una tirada fins a la furgo. Naltros seguim avall per la canal de l'Amor fins al cotxe, bona neu menys la part final que es fa difícil d'esquiar. Estem contents de la sortideta, l'hem pogut gaudir... i més ara que les pistes estan tancades!

Vinga, encara tenim neu! :D

Vallter: Bastiments (2881 m)

Només fa 4 dies de l'última nevadeta, però la calor ha estat la protagonista de la setmana. És igual, la temporada d'esquí encara no ha acabat. Avui toca anar a Vallter, on vam estrenar la temporada d'esquí de muntanya d'enguany.

Ens trobem amb l'Adam a Ripoll, esmorzem i cap amunt s'ha dit. No les tenim totes de que puguem fer alguna cosa d'activitat: fins que no ho vegin els nostres ulls, no ens ho creurem. Xino-xano anem pujant per la carretera que ens porta fins a Vallter, de seguida ja veiem que la neu està molt amunt... fins i tot massa per haver nevat fa poc. Llàstima! L'Adam i l'Albert són positius, diuen de canviar-nos igualment i de foquejar una mica ni que sigui per fer un Bastiments.

Dit i fet, cap allà anem. Anem directament al Bastiments, ja que el pic de la Dona quasi no té neu. En comptes d'anar per la ruta normal, pugem pel coll que comunica el Pic de la Dona amb el Bastiments. Així no trobem tanta gent i la neu sembla que està millor.

Bastiments al fons

A dalt veiem que el Bassiber està força bé i el Gra de Fajol també es veu molt guapo per baixar, ja tenim feineta! Mentre carenegem, es gira un vent molt molest i fred que ens agafa per sorpresa i decidim tirar avall que no es pot fer res. Mentre traiem pells i ens preparem per baixar, arriben el Jordi i la Cris... quina sorpresa! Fotos i avall. Baixem per la mateixa pala que hem pujat perquè es veu en més bones condicions que baixar pel coll de la Marrana i realment és així: neu molt disfrutona! Un cop a baix, ens esperem una mica per si es calma el vent... però, sembla que no ho fa i decidim donar per acabada l'activitat.

L'Albert amb el Gra de Fajol al fons

Ari al cim

Però, abans, ens traiem els esquís per endinsar-nos en un bosquet i així fer una última baixada disfrutona que hem vist al pujar. A la furgo comença a pedregar fort!

track de la ruta

Malgrat tot, estem força contents del què hem pogut fer.

El Delta de l'Ebre

Seguim fent ruta i baixem una mica més al sud fins arribar al Delta de l'Ebre. Em vénen records de quan hi vaig anar de colònies amb l'escola La Flama: les grans dunes de la platja plena de meduses enormes, els arrossars, un parc on s'amagava el pirata (el vam trobar mentre fèiem el joc de nit), els ocellets,...
Aquí es poden fer mil coses, fan falta unes vacances d'uns 15 dies per poder-lo descobrir i conèixe'l. Quatre cosetes que vam fer i que no em cansaria de repetir-les:

• Caminar o anar en btt des de l'urbanització Els Eucaliptus o platja del Trabucador fins a les salines de la Trinitat, just abans d'arribar a la punta de la Banya. El recorregut és d'uns 4-5 km d'anada i el terreny és la mateixa sorra.

platja o barra del trabucador

salines de la Trinitat

• Passeig des de la platja de la Marquesa fins a la punta del Fangar, on hi ha el far. Caminant s'hi està una hora ben bona d'anada... en total cal comptar-hi unes 3 horetes, si no es vol córrer.

la llarga platja

vistes del far

colors que ens va regalar la posta de sol

• Última etapa de la ruta de l'Ebre en btt: Amposta-desembocadura. Trajecte de via verda, molt pla i recte que passa enmig dels arrossars. En total (anada i tornada) són uns 56 km en btt que es fan bé.

el riu Ebre

arrossars

la desembocadura

• Molt recomanable: fer un àpat al restaurant al "Lo Mas de la Cuixota" que està al costat de la Casa de Fusta, on es poden provar els productes i àpats tradicionals de la zona. Quins arrossos, mmmm!

I encara queden molts raconets per descobrir... tot arriba!

Can Pere Botero!

Tenim quatre dies de festa després de setmana Santa: el pont de l'1 de maig. Segons els experts dels núvols i del cel, farà dos dies bo i dos dies dolent. No volem estar esperant, mirant al cel, si podem fer alguna cosa i tampoc volem perdre dies d'activitat. Decidim anar al sud, a les terres tarragonines i fem parada a Mont-Roig del Camp on hi ha un sector d'escalada esportiva que es diu Can Pere Botero.
Aquesta petita escola d'escalada esportiva està situada a l'Ermita de la Mare de Déu de la Roca i la paret és molt curiosa, però molt bonica d'escalar perquè la roca és com arenosa. Al darrere d'aquesta escola hi ha una zona de boulder.

ressenya de les vies

sector d'escalada esportiva

la via més divertida del sector amb un petit sostre

l'ermita que està just al davant

Molt recomanable per passar-hi un matí o una tarda de relax... la zona té unes vistes molt boniques cap al mar.